Des de fa uns anys, l’àguila cuabarrada (Aquila fasciata) ha esdevingut l’espècie prioritària de l’ICRA, per ser un dels rapinyaires més amenaçats d’Europa i una de les espècies més representatives dels sistemes mediterranis típics de les nostres comarques.

La seva amplia distribució a les serres litorals i prelitorals del sistema català, i la gran extensió de territori que requereix per satisfer les seves necessitats vitals, la converteixen en una espècie paraigües. La seva conservació comporta la preservació de l’hàbitat mediterrani i amb ell totes les espècies que en depenen. Per tot això, l’àguila cuabarrada ha esdevingut l’emblema de l’entitat, acaparant les principals línies de treball.

Ordre: Accipitriformes
Família: Accipitridae

L’àguila cuabarrada Aquila fasciata (Vieillot, 1822), abans Hieraaetus fasciatus, recentment ha retornat al gènere de les grans àguiles en el que fou classificada inicialment, compartint grup amb l’àguila daurada A. chrysaetos.

Bonelli’s eagle (anglès), aigle de Bonelli (francès), águila-azor perdicera (castellà), aguia perdiceira o de Bonelli (gallec), Bonelli arranoa (basc).

Rapinyaire de mida mitjana-gran de cua llarga, i amb les ales més curtes, amples i arrodonides que les altres grans àguiles. Com la majoria d’espècies de rapinyaires presenta dimorfisme sexual, els mascles són lleugerament més petits que les femelles. L’envergadura oscil·la entre 144-173 cm, i el pes varia entre 1,78-2,22 Kg en els mascles i entre els 2,45-3 Kg en les femelles.

Presenta el dors marró fosc, amb una taca blanca característica a l’esquena, i coloració clara per sota. En vol s’observa clarament el contrast entre el cos de color blanc i la banda ample fosca a les infracobertores alars. Si s’observa de prop es pot distingir el pigallat marró del coll i la panxa, i la barra terminal fosca de la cua que li dona el nom.

El plomatge variable segons l’edat permet diferenciar fins a cinc classes d’edat; juvenil, immadur, subadult, adult imperfecte i adult.

Mascle d'àguila cuabarrada en vol, exemplar adult-imperfecte (Antoni Borau)

És una espècie sedentària i monògama, les parelles defensen i romanen al territori durant tot l’any. Típica d’ambients mediterranis ocupa serres de latituds mitjanes i baixes.

Els territoris inclouen l’àrea de cria i la de cacera. L’àguila cuabarrada nidifica preferentment en parets de roca verticals, l’àrea de cria sempre es troba en zones muntanyoses tranquil·les, des de on dominen una gran extensió de territori i es poden desplaçar fàcilment. Les àrees de cacera es solen situar a les muntanyes baixes i les planes, entre petits conreus i espais amb poca cobertura vegetal. La seva distribució i mida varia en funció de l’època de l’any al dependre principalment de la disponibilitat de les espècies presa.

Es reprodueix un cop l’any, els vols nupcials, la reconstrucció del niu i les còpules s’inicien al hivern. La posta es realitza entre el febrer i el març, i la incubació dels ous dura uns 40 dies, tasca que recau majoritàriament sobre la femella, mentre el mascle s’ocupa de buscar aliment. La mida de la posta varia entre un i tres ous, sent la posta de dos ous la més freqüent i rares les de tres.

Els polls neixen a la primavera, durant les primeres setmanes de vida la femella s’ocupa de donar-los escalfor i protegir-los. Amb 30 dies tenen plomissol i els comencen a sortir les plomes. Deixen el niu amb uns 65 dies de vida, però no abandonen el territori patern de seguida, tenen un període de dependència d'entre 2 i 3 mesos mentre aprenen a volar i caçar.

Passat l’estiu deixen el territori per iniciar el període de dispersió, realitzen llargs desplaçaments d’exploració intercalats amb períodes variables de permanència en àrees de dispersió, on troben aliment amb facilitat i no reben competència de parelles territorials. Durant els desplaçaments d’exploració cerquen un buit en un territori per establir-s’hi i aparellar-se.

Presenta un ampli espectre de depredació, adaptada a capturar la presa més abundant en cada regió i a cada època de l’any. A la península la seva dieta es basa en mamífers, aus i rèptils, sent el conill, el colom i la perdiu les seves preses majoritàries. De manera ocasional es pot alimentar de preses més grans o de carronya.

De distribució paleàrtica, Aquila fasciata s’estén pel sud d’Europa, el nord d’Àfrica, el Pròxim Orient, l’Orient Mitjà, l'Índia, el sud de la Xina i les illes menors de la Sonda (Indonèsia). La subespècie nominal (Aquila fasciata fasciata) ocupa la major part de l’àrea de distribució, considerant la població de Sonda una subespècie (renschi).

Distribució mundial de l’àguila cuabarrada (Aquila fasciata).
Basat en T. Mebs und D. Schmidt: Die Greifvögel Europas, Nordafrikas und Vorderasiens.
Franckh-Kosmos, Stuttgart, 2006. ISBN 3-440-09585-1 i J. Ferguson-Lees, D. A. Christie:
Raptors of the World. Christopher Helm, London 2001. ISBN 0-7136-8026-1.

El gruix de la població mediterrània es concentra a la península Ibèrica i als països del Magreb. La població Espanyola s’ha estimat en 733-768 parelles reproductores, gaire bé el 70% de la població europea (Del Moral, 2006).

Segons BirdLife International l’àguila cuabarrada està en declivi en la majoria dels pocs països que n’alberguen poblacions.

A Catalunya s’estima que als anys 70 hi vivien prop de 90 parelles. La població catalana ha sofert una clara regressió des del 1983, que ha sigut encara més acusada a partir dels anys 90, actualment presenta una fràgil estabilitat. Al 2013 la població és de 73 parelles, 6 a Girona, 8 a Lleida, 11 a Barcelona i 48 a Tarragona. Al voltant del 65% dels territoris es troben a Tarragona, on almenys se’n han abandonat 20 des de la dècada dels 90. L’aparent estabilitat actual és conseqüència de l’equilibri entre les recolonitzacions i els abandons que segueixen afectant la població.

L’àguila cuabarrada està catalogada com en perill en el Libro Rojo de las Aves de España, al Catàleg de la Fauna Amenaçada de Catalunya (pendent d’aprovació) i en l’Atles dels Ocells Nidificants a Catalunya (1999-2002).

A nivell legal està inclosa a l’Annex I de la Directiva 79/409/CEE, de 2 d’abril, relativa a la conservació de les aus silvestres (espècies objecte de mesures de conservació quant a l’hàbitat, amb la finalitat d’assegurar-ne la supervivència i la reproducció en l’àrea de distribució), a l’Annex II del Conveni de Berna (espècies objecte de reglamentació per mantenir les seves poblacions fora de perill) i a l’Annex II del Conveni de Born (espècies en estat de conservació desfavorable que necessiten de la col·laboració internacional per a la seva conservació).

A l’estat espanyol l’àguila cuabarrada s’inclou en la categoria de vulnerable al Catálogo Nacional de Especies Amenazadas per l’Ordre de 10 de març de 2000, categoria que es manté en el nou catàleg recentment aprovat per Reial Decret, de 4 de febrer de 2011. Consta a l’Annex IV de la Llei 42/2007, de 13 de desembre, del patrimoni natural i de la biodiversitat (espècies que seran objecte de mesures de conservació especials quant a l’hàbitat, amb la finalitat d’assegurar-se la supervivència i la reproducció de l’àrea de distribució), la qual incorpora els continguts de la Directiva 79/409/CEE.

A Catalunya es contempla al Decret legislatiu 2/2008, de 15 d’abril, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de protecció dels animals (espècie protegida de la fauna salvatge autòctona). I està classificada com a molt sensible en el Decret 148/92 pel qual es regulen les activitats fotogràfiques, esportives i científiques en relació a la fauna salvatge.

Els principals factors que expliquen el declivi de les poblacions d’àguila cuabarrada a la península són la persecució directe, les col·lisions i electrocucions en línies elèctriques, la pèrdua d’hàbitat i les molèsties a l’àrea de nidificació.

Àguila cuabarrada morta electrocutada en una torre de mitjana tensió (Antoni Beneyto).

Àguila cuabarrada morta per un tret de perdigons (CRFS de Torreferrussa).

Tornar